43 rue Chauffour. Era l’adreça de Mercè Rodoreda a Bordeus, on va viure tres anys del seu exili entre la tardor del 1943 i la tardor del 1946 (vegeu la biografia de Montserrat Casals, pp. 119-130). En les seves Cartes a l’Anna Murià (laSal edicions de les dones, 1985), descriu la seva vida a Bordeus : “Treballo fins a l’embrutiment per a mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe. Això sí, ho faig magistralment. Tinc una màquina i un maniquí i el meu desig més fervent és de veure-ho tot en flames.” (p. 59) Té poc temps per escriure, entre una camisa i una altra, però comença els contes publicats després de la guerra (Vint-i-dos contes, La meva Cristina).
La casa encara existeix, però l’han fusionada amb la casa veïna, del 45, i han suprimit la porta : sols hi queda el número a dalt i un rascador a l’esquerra de l’indret on hi havia el llindar. Cap placa sobre la casa. Algú a
Bordeus es recorda encara de Mercè Rodoreda? És una d’aquestes échoppes tan característiques de Bordeus : cap pis, una planta baixa, una finestra al carrer, una teulada plana. Potser una mica de jardí al darrere. Del carrer no es veu res, però la foto aèria (Google Map) ho suggereix i també es veu l’espai lliure de l’interior de l’illa on ara han fet un estadi. Des de la finestra de la souillarde, penso que podia contemplar fulles i els cels melangiosos de la Gironda, mentre s’acabava “el fil de l’agulla“. En les seves cartes escrites des de Bordeus, Mercè Rodoreda no parla de flors : massa inquietuds de la vida material i en la seva relació amb l’Obi. Però podem imaginar-la sense un test de gerani ?
El carrer és tranquil, situat entre el barri de Mériadeck (200 m al sud-est) i el Cementiri de la Chartreuse (250 m al sud-oeste). Els preus del lloguers, als anys 40, hi eren assequibles. Al nord es troba la rue Judaïque, frontera amb un barri més burgès, que surt en el conte “El mirall“. Mériadeck, ara d’una arquitectura indigesta dels anys 60-70, era un barri de mala reputació : cases deteriorades del segle 19, lloc dels encants de Bordeus i refugi dels més pobres dels pobres i de la púrria. Cap al cementiri, hi ha l’església de Saint Bruno, precedida d’una plaça amb el Monument aux Morts d’estil “Art déco” on es pot llegir amb dificultat els milers de noms més o menys daurats dels bordelesos caiguts durant la primera guerra mundial.
Immediatament davant l’esglesia, hi ha l’entrada principal del cementiri, on potser Mercè Rodoreda va passejar. Sabem que és un tema recurrent de la seva obra, de Aloma als “jeux interdits” de La Mort i la Primavera. Potser va contemplar el cenotafi cilíndric de Goya o la columna trencada de Flora Tristan (edificada gràcies a una subscripció d’obrers francesos; un lloc maleït als anys de l’occupació alemanya i del pétainisme). Com ella, Mercè Rodoreda va viure les frustracions de la condició femenina i va lluitar amb sofriment però amb èxit. A la part oest del cementiri, a dalt del monument al Père Chaminade, el santet local, un àngel (sense ales) aixeca els braços cap als núvols des del segle 19.
La ciutat de Bordeus fou bombardejada moltes vegades. Els objectius militars eren lluny de la rue Chauffour, com les instal·lacions del port, sobretot sobre l’estuari, o l’aeroport de Mérignac, 8 kilometres a l’oest. Però les sirenes udolaven sovint i a vegades les bombes s’extraviaven. Durant la nit del 29 al 30 d’abril del 1944, uns obusos anglesos van caure sobre cases de la rue Judaïque, no gaire lluny. Per l’últim bombardeig, el 18 d’agost, l’objectiu era probablement l’estació i el pont ferroviari sobre el Garona, però els bordelesos recorden com moltes cases del barri Sainte Croix (2 kilometres al sud-est) foren destruïdes amb una dotzena de morts.
Bordeus apareix poc, o molt indirectament, en la narrativa rodorediana. Aquest temps d’incertesa, accentuada per la falsa seguretat que donava a l’exiliada aquest refugi de la rue Chauffour, contribueix a l’angoixa difusa en els contes escrits aleshores en moments robats a la feina necessària per sobreviure.
