Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués. I mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat. Sembla un clavell arrissadíssim i amida un pam. S’obre durant setanta nits-nits: les més fosques, les més quietes, les més mortes. La busquen a les palpentes per fer-ne l’ungüent que fa patir. Aquest ungüent es posa darrera de les orelles, entre els dits dels peus, a la part interior de la cuixa esquerra… Frega fort i dorm tranquil que el mal es va fabricant tot sol. Al cap de dos dies i de dues nits et despertes amb una pena tan grossa que no et deixa respirar. Una bella pena per a poder-te creure important; una pena de roc i de sal, una pena amarga de fetge i d’entranya profunda, una pena arrapada al coll com un clou clavat amb martell, una pena de deu mil quilòmetres, una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi. Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés, tornaries a no ser ningú.
Aquest poema prové del recull Viatges i flors, el darrer llibre que va publicar Mercè Rodoreda, l’any 1980 per les Edicions 62. En la col·lecció El balancí és pp. 93-94. Mercè Ibarz en Rodoreda: exili i desig, Empúries, 2008, explica que el text de Flor negra fou escrit en París al començament dels anys 50.
Vull agraïr Ana Lucía De Bastos (de Casanovas & Lynch Agencia Literaria S.L.) que m’ha donat el permis de publicació en el nom de la Fundació Mercè Rodoreda.
El bitllet comença amb un wordle sobre La flor negra que vaig fer el 2009; m’agraden “núvols de mots“. No podia fer cap altre comentari sobre aquest poema: “no es pot explicar“. El mateix any, vaig escriure una traducció del texte al francés:
La fleur noire
Sept puits et sept nuits des plus sombres ont dû s’accoupler pour qu’elle naisse. Et mille fourmis ont donné leur vie pour qu’elle ait leur couleur vernissée si particulière. On dirait un œillet frisé, grand comme la main. Elle s’ouvre pendant soixante-dix nuits noires : les plus profondes, les plus silencieuses, les plus mortes. On la cherche à tâtons pour en fabriquer l’onguent qui fait souffrir. Cet onguent, on le met derrière les oreilles, entre les orteils, sur la partie interne de la cuisse gauche… Frotte fort et dors tranquille : le mal va se faire tout seul. Après deux jours et deux nuits, tu te réveilles avec une douleur si forte qu’elle t’empêche de respirer. Une belle douleur pour que tu ne puisses plus faire l’important, une douleur comme une pierre et comme le sel, une douleur amère qui vient du foie et du fonds des entrailles, une douleur agrippée au cou comme un clou enfoncé au marteau, une douleur de dix mille kilomètres, une douleur qui tue ton pauvre cœur et y arrête le sang pour qu’il y pourrisse. Une douleur qu’on ne peut expliquer, comme les douleurs les plus fortes. Ne la laisse pas s’enfuir ; si cette douleur s’en allait, à nouveau tu ne serais plus rien.
Una traducció francesa del llibre per Bernard Lesfargues (també traductor de La plaça del diamant i altres llibres de Mercè Rodoreda) fou publicada el gener de 2013 per Fédérop (dibuix de coberta de Gabrielle Cornuault).
Per acabar, un gravat de E-C Ricart, fet en 1944. Aparentment no té cap lligam directe, tanmateix…
[Aquest article és inspirat pel meu bitllet al blog de la biblioteca de Vouvray, el 25 d’octubre del 2012.]