Vaig escriure aquest poema (dotze tankes i un haikú) a Finlàndia
(Juhtimäki, Illo) al juliol del 2007. (La foto és de la necròpoli de Sammallahdenmäki, de la edat del bronze, a prop de Rauma, però lluny de tot.)
El text fou publicat en desembre 2007 al butlletí (paper) Gat amagat (el gat va desaparèixer a l’abril del 2009).
I ara el tenim, sobre Internet, en la categoria gat amagat, desprès del dreyt nien de Guilhem, escrit al final del segle 11.
El meu poema és basat sobre el “manlleu creatiu“. Les pedres venen de Narcís Comadira (Llast, 2007). El salm 23, trossos d’articles de la premsa
comarcal, durant un dia de dol, fins i tot pedres de llast, constitueixen el manlleu d’aquest “vers de dreyt nien” (aproximadament 40%, si cal donar una quantitat).
Sobre la teoria del “manlleu creatiu“, es pot llegir el meu article del 2004 (in Els Pirineus, Catalunya i Andorra, Actes del tercer Col·loqui de l’AFC, Andorra 2004, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006) o millor el text de Jacques Roubaud (Poésie, Editions du Seuil, 2000, pp. 21–22) que
comença amb : “En effet, souvent, je copie.” i conclueix : ” Tout poème que je copie, et apprends et répète, devient un poème composé pour moi, par moi. Tout poème que je compose est prêt à être copié.”
Dedico aquest text a l’escriptor japonès Takashi Hiraide.
És l’autor de Neko no kyaku (2001), traduït en castellà com El gato que venía del cielo (Alfaguara, 2014), al francès com Le chat qui venait du ciel (Picquier, 2006).
Elle date, je crois, de juin 1957. Je suis peut-être sur cette photo, tout à gauche. En tout cas j’y étais l’instant d’avant. Ce n’était pas facile de grimper tout là-haut, sur la grille. Qu’y avait-il derrière cette grille mystérieuse ? Nous ne l’avons jamais su. C’est l’atteindre qui comptait.
