Encara dreyt nien

Vaig escriure aquest poema (dotze tankes i un haikú) a Finlàndia
(Juhtimäki, Illo) al juliol del 2007. (La foto és de la necròpoli de Sammallahdenmäki, de la edat del bronze, a prop de Rauma, però lluny de tot.)
El text fou publicat en desembre 2007 al butlletí (paper) Gat amagat (el gat va desaparèixer a l’abril del 2009).
I ara el tenim, sobre Internet, en la categoria gat amagat, desprès del dreyt nien de Guilhem, escrit al final del segle 11.
El meu poema és basat sobre el “manlleu creatiu“. Les pedres venen de Narcís Comadira (Llast, 2007). El salm 23, trossos d’articles de la premsa
comarcal, durant un dia de dol, fins i tot pedres de llast, constitueixen el manlleu d’aquest “vers de dreyt nien” (aproximadament 40%, si cal donar una quantitat).
Sobre la teoria del “manlleu creatiu“, es pot llegir el meu article del 2004 (in Els Pirineus, Catalunya i Andorra, Actes del tercer Col·loqui de l’AFC, Andorra 2004, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006) o millor el text de Jacques Roubaud (Poésie, Editions du Seuil, 2000, pp. 21–22) que
comença amb : “En effet, souvent, je copie.” i conclueix  : ” Tout poème que je copie, et apprends et répète, devient un poème composé pour moi, par moi. Tout poème que je compose est prêt à être copié.”

Dedico aquest text a l’escriptor japonès Takashi Hiraide.
És l’autor de  Neko no kyaku (2001), traduït en castellà com El gato que venía del cielo (Alfaguara, 2014), al francès com Le chat qui venait du ciel (Picquier, 2006).

Continue reading “Encara dreyt nien”

El Cant dels Ocells

Potser aquest cant tradicional convé al dia de Nadal. Per mi, com per molts, és sobretot la veu de Catalunya.
Sobre aquest blog Accents, un paràgraf en francès del 30 de juny enguany, que es diu “Chants d’oiseaux“, conté varis ocells musicals, de Clément Janequin a Pierre Messiaen, sense oblidar Vivaldi i Daquin (coneixeu el seu Cucut?). Hi trobareu il·lustracions sonores, sovint manllevades a YouTube.
És clar trobareu també un capítol sobre el nostre Cant dels Ocells.
La cançó tradicional és parcialment transcrita. Vegeu les seves 15 estrofes fent un clic aquí. Vegeu com la cadernera anuncia la seva esperança:
Tot arbre reverdeix,
tota branca floreix
com si fos primavera.

Continue reading “El Cant dels Ocells”

Enfances

On commencera par cette photo, très connue, de Willy Ronis :

Elle date, je crois, de juin 1957. Je suis peut-être sur cette photo, tout à gauche. En tout cas j’y étais l’instant d’avant. Ce n’était pas facile de grimper tout là-haut, sur la grille. Qu’y avait-il derrière cette grille mystérieuse ? Nous ne l’avons jamais su. C’est l’atteindre qui comptait.

Continue reading “Enfances”

Retorn a Barcelona

Tot començarà amb l’estació de Sants. La Plaça dels Països catalans, situada davant la estació és una “plaça dura” dels anys 70.


Si alço els ulls, veig (amb dificultat) un gatet negre a dalt d’una coberta. Fou, moltes vegades, el començament del retorn a Barcelona i ho serà encara dintre de poc dies.

Continue reading “Retorn a Barcelona”

ànima

Un article de Cornelia Dean (New York Times, June 26, 2007), tot defensant la teoria de l’evolució, dubta de la concepció mecanista de Descartes sobre els animals. Fa referència a un editorial de la revista Nature (June 14, 2007) titulat “Evolution and the brain” i a les teòries del teòleg catòlic John Haught.

En el seu llibre God After Darwin: A Theology of Evolution  (1999), Haught presenta la idea de la universalitat de l’ànima : els homes en tenen una, és clar, però també totes les criatures vives (…there is something analogous to “soul” in all living beings. We humans have souls, of course, but in its own way so does every other living being.)

Els gats, encara que poc catòlics, aprovan aquesta concepció.
Montaigne pensava el mateix:
Quan jugo amb la meva gata, qui sap si no és ella qui passa l’estona jugant amb mi, més que no pas jo amb ella?  (Quand je joue avec mon chat, qui sait s’il ne s’amuse pas plus de moi que je le fais de lui ?) (Essais, II, 12)
En el mateix capítol dels Assaigs, Montaigne parla dels altres animals i de llur ànima, com els elefants que tenen un sentit de religió.

Avui, la teoria mecanista sobre els animals és rebutjada (Vegeu: Georges Chapouthier, J.C. Nouët (editors), The universal declaration of animal rights, comments and intentions, Éditions Ligue Française des Droits de l’Animal, Paris, 1998). Vegeu també sobre Viquipèdia l’article sobre els drets dels animals.


[Al principi, aquest article fou publicat en el butlletí gat amagat, #2, març del 2007. La primera imatge és una estampa de Pere Abadal (ca. 1630-1684). Aquesta xilografía és datada 1679. Vegeu la notícia de la Biblioteca de Catalunya sobre els gravadors Abadal. L’última il·lustració és un gravat de André Lhote i prové del llibre de Paul Eluard Les animaux et leurs hommes, París, 1920.]

Exili a Bordeus

43 rue Chauffour. Era l’adreça de Mercè Rodoreda a Bordeus, on va viure tres anys del seu exili entre la tardor del 1943 i la tardor del 1946 (vegeu la biografia de Montserrat Casals, pp. 119-130). En les seves Cartes a l’Anna Murià (laSal edicions de les dones, 1985), descriu la seva vida a Bordeus : “Treballo fins a l’embrutiment per a mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe. Això sí, ho faig magistralment. Tinc una màquina i un maniquí i el meu desig més fervent és de veure-ho tot en flames.” (p. 59) Té poc temps per escriure, entre una camisa i una altra, però comença els contes publicats després de la guerra (Vint-i-dos contes, La meva Cristina).

Continue reading “Exili a Bordeus”

Xèspir

Avui és la diada de Sant Jordi i també l’aniversari oficial del naixement de Shakespeare.
Per un dels primers articles del « gat amagat », vull dir unes paraules sobre l’home que firmava ironicament « Xèspir » en la Revista de Poble Nou, als anys 20 del segle XX.
El seu nom és Miquel Clivillé (1897-1943).

Continue reading “Xèspir”