Tot començarà amb l’estació de Sants. La Plaça dels Països catalans, situada davant la estació és una “plaça dura” dels anys 70.
Si alço els ulls, veig (amb dificultat) un gatet negre a dalt d’una coberta. Fou, moltes vegades, el començament del retorn a Barcelona i ho serà encara dintre de poc dies.
Sota, quan no hi ha obres, veiem activitats variades, depèn de les hores i de l’oratge. A vegades no hi ha ningú : massa sol. A vegades alguns enamorats. I sovint armades caòtiques fent proeses sobre llur rolling-board (monopatí si voleu). La plaça fou també el lloc de batalles polítiques quan els feixistes manifestavan pel Día de la Hispanidad.
Ningú s’adona del gat de fer, plaçat a dalt del teulat. Fer-ne una fòto és tot una performància.
Apropant-se, es pot veure millor.
Recordo una vegada quan hi havia a les Drassanes (lluny d’aquesta plaça) una exposició sobre l’Informalisme a Catalunya.
Taques per tot arreu sense pistes clares per a trobar la direcció correcta en la confusió del món. Una música suave i seductora com un verí m’acompanyava durant la meva visita de l’exposició. Era La nit transfigurada de Schönberg; la versió original, interpretada pel sextet de l’Orchestre National de France, es pot sentir aquí d’un clic.
Un representant de l’Informalisme català, Joan Vilacasas, donava amb les seves Planimetries, la possibilitat de camins.
A l’exterior, al peu de la capitanía del port (ignoble torre representant de l’arquitectura “moderna” del franquisme), hi havia varies esculptures. Un noi i una noia de bronze glorificant el esport, i sobretot, davant d’un mur, molt a prop de les Drassanes, un gat enorme de bronze, dolç i puixant alhora, obra de Botero, sense cap dubte possible. Desde aquest racó guardava la ciutat, i encara que fos desmesurat, el Colom de la columna, no tant lluny, no el podia veure. Vaig acariciar el metal llis i aquestes vibrisses tant impressionant.
Potser és aquest viatge o un altre, vaig caminar pujant una mica la Rambla. Havia tot just acabat la novel·la La Marge de Pieyre de Mandiargues i havia decidit seguir, amb l’ajuda d’un mapa, els passos del seu heroi. Desprès de l’estatua de Pitarra, a la dreta de la Rambla, vaig passar per l’Arc de Teatre (a l’esquerra) i vaig continuar pels carrers. Volia veure al final el bar on el protagonista, Sigismond, amb el seu suicidi programat, veia per l’ultima vegada la puta de 20 anys que representava la llibertat i el plaer. El bar no existia, però en aquest lloc mateix, havien fet una placeta del nom de l’escriptor. Algú, a l’Ajuntament, llegia llibres. Aquest barrio chino ara s’anomenava el Raval i esdevenia un lloc “civilitzat”, a vegades molt rapidament. Maquines diverses destrossaven una serie de cases entre el carrer de la Cadena i el carrer de Sant Jeroni: visiblement una llarga plaça s’estava fent. Caminava com podia; la Planimetria de Vilacasas no em portava enlloc.
Hi vaig tornar en ocasió d’un altre viatge. La plaça es deia “Rambla del Raval” (i ara, és el seu nom definitiu). Palmeras adults havien estat plantats i atorgaven a l’indret un aire d’eternitat. Al començament d’aquesta rambla, a prop de Sant Pau, hi havia una plaça rodona i rapidament, a l’esquerra, quina sorpresa! el gat d’en Botero estava aquí.
Parlaré d’aquest barceloní (i dels seus cosins) una altra vegada.
Cap retorn a Barcelona no es pot fer sense una visita a aquest sanctuari.