Encara dreyt nien

Vaig escriure aquest poema (dotze tankes i un haikú) a Finlàndia
(Juhtimäki, Illo) al juliol del 2007. (La foto és de la necròpoli de Sammallahdenmäki, de la edat del bronze, a prop de Rauma, però lluny de tot.)
El text fou publicat en desembre 2007 al butlletí (paper) Gat amagat (el gat va desaparèixer a l’abril del 2009).
I ara el tenim, sobre Internet, en la categoria gat amagat, desprès del dreyt nien de Guilhem, escrit al final del segle 11.
El meu poema és basat sobre el “manlleu creatiu“. Les pedres venen de Narcís Comadira (Llast, 2007). El salm 23, trossos d’articles de la premsa
comarcal, durant un dia de dol, fins i tot pedres de llast, constitueixen el manlleu d’aquest “vers de dreyt nien” (aproximadament 40%, si cal donar una quantitat).
Sobre la teoria del “manlleu creatiu“, es pot llegir el meu article del 2004 (in Els Pirineus, Catalunya i Andorra, Actes del tercer Col·loqui de l’AFC, Andorra 2004, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006) o millor el text de Jacques Roubaud (Poésie, Editions du Seuil, 2000, pp. 21–22) que
comença amb : “En effet, souvent, je copie.” i conclueix  : ” Tout poème que je copie, et apprends et répète, devient un poème composé pour moi, par moi. Tout poème que je compose est prêt à être copié.”

Dedico aquest text a l’escriptor japonès Takashi Hiraide.
És l’autor de  Neko no kyaku (2001), traduït en castellà com El gato que venía del cielo (Alfaguara, 2014), al francès com Le chat qui venait du ciel (Picquier, 2006).


Dreyt nien 07

A les palpentes,
donant-li un breu impuls,
el boli traça
une signe de fils grisos :
parla sense paraules.

Encara quiet,
solitari, el camí.
No hi veig ningú.
Abans d’arribar al pont
el cor se m’accelera.

Aleatòria,
la llum dona l’impenta
i troba d’esma
al fons d’un penya-segat
planetes sempre meves.

En aquests moments,
lletres agermanades
jugant a la nit
corren sense conèixer
cap destí, cap refugi.

Saltant i jugant
per barrancs tenebrosos.
La nit s’estompa.
Al laberint dels líquens
he penjat una imatge.

El boli traça
lletres agermanades,
i troba d’esma,
solitari, el camí
al laberint dels líquens.

 
* * * * *

Llumeta fràgil
al vent del caos verbal,
un esbós sobtat,
desig de forma, ara,
i en la mà, la pedra.

Pura promesa.
La gent hi passa sovint.
Cant de la merla
al vent del caos verbal.
Acollida de pedres.

Pugen pels camins
pètals subllevats pel vent.
Llumeta fràgil,
foc atrevit, d’un instant,
foc alhora ardent i dolç.

El dia a dia
i en la mà la pedra,
forma escollida.
Ja no sembla tan obvi
acabar el que falta.

Blanca evidència,
desig de forma. Ara
encara queda.
Em conec els símptomes.
Què volen que els digui?

No hi ha camí ;
s’havia dut a terme
un esbós sobtat.
En l’aigua que s’escapa,
fer-hi els darrers retocs.

 
* * * * *

Mots salten lliures
per sobre les barreres.
No posseïm res.

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *